No ens deixem enganyar
per la porta entreoberta. L’olor a llibertat no està folrada de negacions. Ni de normalitat que ofega camps i ànimes. És de matisos càlids i notes de sincer compromís. Dos forts tons s’han apagat aquests dies. Que no ho facen les seues pinzellades, idees, històries. De tot aprenem, mentre no oblidem.
0 Comentarios
Qui haguera pensat
que s’alinearien les espases per prohibir estendre braços i trobar-nos en un bes al cantó de l’avinguda. Que no podrien els cirerers de cinc sentits compartir la seua flor. L’estima estigmatitzat Del sentir-nos prop. Renaixerà. Quan arribe el moment. Que no es gele el rubor. Que la por no el faça morir. Comence a vore
certa rima cromàtica entre les llums enceses d’aquest racó fragmentat. Branques entrellaçades mes enllà dels sentits, de fulles que van i venen. Que cauen i s’endinsen entre passatges, tocades per victòries i fracassos, errors i encerts. Brúixoles orientades a diversos punts. Dents de lleó espentades per corrents. Sou les millors i pitjors versions de mi. Sóc la millor i pitjor versió de vosaltres. Som. Contàvem la vida per quilòmetres,
amb raons cobertes de petroli que fugien de la levitat. Però s’ha tornat nítid cada mil·límetre d’on sobre sempre han passat els nostres peus. Senzilleses vetllades per la indiferència de la fugacitat, que mai no havíem reconegut com a essència. Sent que puc tocar les estreles amb la punta dels dits, malgrat la distància. Pausa d’agredolça sinceritat. De més preguntes i incertes respostes. Se’n adoneu que no necessitem anar a la lluna per vore els dofins ballar en llibertat? Silenci. Escoltem el cant de Gea. Preparem-nos per als cors. Puja la pluja al sostre de les pupil·les,
fins fer tremolar les teules i vessar els llindars del que créiem inamovible. Llums que s’apaguen en silenci. Fi d’històries sense el merescut adéu. I amb els llavis mullats de negre, fem sortir els coloms de palmes. Esperant fugir amb ells de la nostra hipocresia. O potser, donar-li més ànim d’existir. Es clivellen els murs de tanta càrrega, per tant carregar-nos. Tants fonaments que refer... No sembla un bon moment per a morir. No em congeles els somnis,
ja no els necessite. Em basta amb reconèixer-me cada dia, obrir els ulls i pensar que encara seguisc tenint oportunitats de no deixar-me trencar pel rellotge, el rancor, el remordiment. I jugar a no ser ningú. Plantar noves llavors que desperten amb dolçor la consciència. I esperar que la terra ens perdone. Subtil ombra,
invisible fins ara. Potser et pensava meua i sembla que el teu contorn és de plomes i que les verticals que et rodegen es troben amb les meues línies. Isc a la finesta i em seguixes, perquè saps que el teixit d’aquest miratge es massa fràgil com per a fer-te front. Les aranyes del núvol ni haurien imaginat que la seua xarxa pogués travessar els llindars de la matèria fins confondre’ns en pantalles. Se'm llisca entre els dits
el perfum dels teus llavis. Però la pell té memòria i em murmura, amb la teua mirada, que el cel tornarà a ser blau. Més blau que el recordem. I la llum del sol ens enlluernarà fins fer-nos de ferro i soldar en un els nostres horitzons. Vull un impermeable al cor.
No per cap perill més que el de la por i la pena, de la incertesa del què serà i serem. Del que hauríem pogut ser i potser ja no. El camí es fa més estret que els meus peus, no cap més raig de llum que el de la borsa que sostenc de recursos, que espere no s’hagen mullat de sang fins arribar a mi. El món respira sense nosaltres. Però nosaltres no podem respirar sense ell, ni sense sentir-nos realitzats a una realitat en la que estem obligats a aturar-nos. Tot i que alguns ja ho estaguerem. |
Archivos |