Se'm llisca entre els dits
el perfum dels teus llavis. Però la pell té memòria i em murmura, amb la teua mirada, que el cel tornarà a ser blau. Més blau que el recordem. I la llum del sol ens enlluernarà fins fer-nos de ferro i soldar en un els nostres horitzons.
0 Comentarios
Vull un impermeable al cor.
No per cap perill més que el de la por i la pena, de la incertesa del què serà i serem. Del que hauríem pogut ser i potser ja no. El camí es fa més estret que els meus peus, no cap més raig de llum que el de la borsa que sostenc de recursos, que espere no s’hagen mullat de sang fins arribar a mi. El món respira sense nosaltres. Però nosaltres no podem respirar sense ell, ni sense sentir-nos realitzats a una realitat en la que estem obligats a aturar-nos. Tot i que alguns ja ho estaguerem. |
Archivos |