Feia temps que no escrivia prosa. Des de prou abans de la crisi sanitària. I he tingut molt de temps, aquests dies. Però el murmuri interior que aquesta situació em genera m’ha fet inclinar-me cap a la poesia, sent com és més amable, més oberta.
De vegades ens obsessionem per voler definir completament coses que se’ns escapen, que no quadren. Almenys a mi em passa sovint. I intente atrapar-les com si es tractaren d’un trencaclosques, al que done falsament per acabat. I tard o d’hora, me'n adone de les peces que no encaixen. I les intente reubicar, amb l'esperança de que, ara sí, tinc la solució. Una vegada rere altra. Un pas avant, per dos cap arrere. Sensacions que amb aquesta crisi estan creixent en l’interior de totes i tots, supose. I que, almenys a mi, em plantegen una dualitat que em partix completament en dos: la sensitiva somiadora i la implicada realista. Eixa, la primera, que s’interessa per aprendre a estimar-se una mateixa; a escoltar-se i respectar els propis desitjos i projectes. A l’important d’entendre’s i acceptar-se introspectivament per poder créixer cap a fora, més sana i forta. I no tindre por de voler fer-ho. Aprendre a sentir que no és egoisme, això; sinó valoració de la pròpia essència. Qüestió de creure en ella i no deixar-la de costat, independentment de com d’imperfecta ens semblse. Però de sobte, la segona es posa a qüestionar els límits de la primera. Que el que sent en certs moments és millor ofegar-ho, perquè no cap per la porteta que se li havia obert. I que de què serveix somiar desperta i omplir la seua ment d’idees individuals, si el que necessita un món amb tantes, tantíssimes injustícies i carències; és saber donar-se a l’acció col·lectiva, esforçar-se per canviar i millorar el que es puga. Tot i que semble insignificant i done més disgustos que satisfaccions. I entenc que existeix una balança entre aquestes dos meitats. Que tot és trobar el punt exacte, diferent per a cadascú i durant cada moment vital. Sense per això deixar de costat la voluntat de millorar, de no véncer-se per la comoditat. Però què fàcil s'oblida. Moments en què grinyola tot moviment, siga cap un o altre sentit. Fins tornar-se una més insegura del que ja s'era. Fer-se menudeta, estàtica. No voler moure ni un dit, no siga cosa que es desviara encara més del que ja puga estar-ho. En canvi, per a altres, sembla tan fàcil... Conec a persones a les que admire, perquè són capaces d’entregar-se per complet a una causa en la que creuen fermament; sense plantar-se mai, independentment del cost personal. I d’altres a les que també adore, que treballen amb constància pel que han escollit que les definisca, acceptant límits que les pogueren ferir, respectant-se. O les belles huracanades, amb prioritats que van i vénen, i que deixen en tot el que decideixen dur a terme una frescor sincera a la vegada que passional. Supose que, quan es tracta dels altres, sols tenim accés a les línies generals que ens deixen percebre. En no llegir entre línies, tot sembla més fàcil i coherent. Més autèntic. Podem inclús envejar-les, per sentir que voldríem trobar-nos on estan elles. Però a l’hora de la veritat, si ho intentem, no encaixem. Perquè no importa on estiga la resta si no ens trobem primer nosaltres; o no ens retrobem les vegades que siga necessari fins conciliar el que volem, el que necessitem i el que tenim. Siga el motiu, potser, que no tenim dret a jutjar o comparar, almenys sense emprar l'empatia. Totes eixes persones, independentment de les línies que ens deixen llegir, han de tindre també dubtes; mals moments. Penediments, desenganys. Perquè en el fons, tot i la diversitat del que vivim i sentim, no som tan diferents. Com ja d’altra manera deia a l’últim poema escrit, Setmana 7. Aquesta vegada vull acabar amb més plantejaments que conclusions. Veig que és més sincer arriscar en preguntes que no forçar respostes. Acceptar el desconeixement com algo ineludible amb el que dialogar, si realment ens importa nodrir-nos de la vida. Així que vos deixe algunes qüestions que em venen marejant des d’abans que tot açò començara, però que amb tot açò, estan encara més presents. I que potser siga bo compartir amb vosaltres, si és que algú em segueix llegint. Independentment de com de bé o mal estiga gestionant la crisi sanitària l’actual govern, i si d’estar altres estaria pitjor o millor... Necessitem realment una política estructurada per partits, quan són els especialistes de cada àmbit i els membres dels sindicats, les organitzacions sense ànim de lucre... els qui assessoren, coneixen de prop i entenen el que cal fer i millorar? El panorama que trobàvem normal es torna més conscientment insostenible. Significa açò un canvi de rumb que ens ofereix més oportunitats per a reestructurar el sistema? O per contra, aquesta caiguda econòmica, sanitària, social i cultural va a lligar-nos més al que hauríem de canviar, per la indefensió que ens fa sentir i la quantitat de restriccions que ens estem habituant a seguir? És tot coincidència? Conseqüència de nosaltres, o d’interessos de tercers que mai arribarem a conèixer? I enllaçant amb la dualitat de la que parlava: on comença i acaba la responsabilitat individual per col·laborar en les solucions i les millores, més enllà de quedar-nos en casa i fer el que per sentit comú se’ns demana? No vull rebre respostes, almenys no tancades. S’han acabat els punts i finals.
0 Comentarios
“Vaya, qué original, hablar de este tema durante estos días”. Pues sí, quien se anime a leer la nueva entrada, tiene razones para pensarlo. Pero aun así, me apetecía escribirlo.
El medio ambiente no es un tema del que solamente se deba hablar en días señalados. Al igual que San Valentín no es el único día en el que se deba demostrar el amor, o el Día Mundial Contra el Cáncer cuando uno se debe acordar de esa enfermedad que hiere a tantísimas personas. Pero a nivel mediático, no todo cabe en el día a día. Y por ese motivo es ahora cuando estamos recibiendo mayor información al respecto; más luces rojas de emergencia; tantos gritos de que el tiempo se agota. Pero cómo no, si algo unifica la atención mediática sobre el cambio climático durante este año, es Greta Thunberg. Y no solamente sobre el cambio climático en sí, sino (y esto es lo más interesante) en cuáles son las más apropiadas o inapropiadas maneras de actuar cuando se quiere conseguir un cambio de paradigma. Sinceramente, han surgido reflexiones muy curiosas acerca de lo que supone ser activista y luchar por una causa, así como sobre el peligro de politizarse. El mediáticamente conocido Frank Cuesta, que empezó con una burla sin fondo ni tacto alguno, fue dotando de matices su crítica hasta cuestionar con más detalle la propia Cumbre del clima de Madrid, que parece dejar de lado a muchos colectivos y organizaciones que luchan por preservar lo que dicha cumbre se supone que defiende, y a los que por tanto también se debería de escuchar. Pero me pregunto, ¿de verdad es necesario cuestionar a Greta hasta el punto al que se está llegando? ¿Tanto ofende el hecho de que una niña comparta las emociones que le hace sentir esta terrible catástrofe a la que vamos dirigidos? ¿No puede acaso expresarse públicamente (y en físico, no virtualmente, como muchos y muchas estamos acomodados a hacer) para intentar remover consciencias? Me duele mucho, de verdad, que se convierta en diana de tantas críticas y comparaciones; pero también de adoraciones, porque es igual de dañino y peligroso que lo primero. Para ella como adolescente a la que le queda tanto por vivir; y para el movimiento, por el hecho de que el foco de atención parece derivarse a donde no debiera. ¿De verdad cabe pensar que tenga que ser ella quien se ocupe, por estar tratando de concienciar, también de inventar, salvar, organizar…? ¿Siendo todavía una niña que empieza a encontrar su lugar? ¿No es una contradicción que los mismos que la juzgan por no ir al colegio y seguir la rutina establecida por su vida acomodada, la juzguen también por no haber sentido en su propia piel lo que es pertenecer a una familia sin recursos y las dificultades que ello conlleva? ¿O incluso por no ponerse a investigar soluciones científicas? ¿De verdad estos debates son constructivos en algún sentido o están relacionados con el cambio climático, teniendo en cuenta la cantidad de profesionales del ámbito científico que llevan tiempo trabajando en soluciones y que siguen necesitando ayuda para implicar el compromiso de la masa social y a los que “mueven los hilos”? Duele, también, que haya a quien parece que le ofenda su punto de vista (creo que es fácil de entender que siendo su punto de vista, contenga tildes subjetivos). Como si se sintiera directamente aludido por sus reproches, cuando su desconcierto es dirigido no tanto a la clase obrera y humilde, que se esfuerza por seguir adelante; o menos aun a quienes no tienen recursos y a los que por tanto no hay nada que reprocharles sobre malos hábitos o falta de compromiso. Su mensaje va dirigido a las grandes corporaciones, a los gobiernos, a los grandes consumistas. Es decir, a los que llevan realmente las riendas de esta situación y de los que dependemos para salir adelante. Lo cual no quiere decir que no tengamos responsabilidades a asumir cada uno de nosotros en todo ello, y que ella también asume e intenta cumplir, alimentando (incomprensiblemente) la mofa mediática. Me refiero a esas responsabilidades a escala mínima, rutinaria, local. Como no usar transporte privado (siempre que se pueda); no malgastar agua; amar y cuidar el ecosistema; apostar por el comercio local y las marcas de proximidad; dejar o al menos reducir los viajes en avión y lejanos; interesarse por productos a granel, envases reciclables… reciclar bien (para esto último yo a veces consulto un chatbot creado por Ecoembes, muy gracioso, llamado A.I.R-e); participar en actividades organizadas de limpieza de zonas públicas, de planta de árboles u otras; mantenerse informado y actualizado; resistirse a la obsolescencia programada; preocuparse por el origen de los productos que adquirimos; reducir, si no eliminar, el consumo de carne… Estas y muchas otras cuestiones, que no tienen por qué ser cumplidas en el mismo rango por todos. Se trata, más bien, de cumplir las que según las circunstancias de cada uno sea posible, asumiendo las carencias e intentando mejorar. Yo, por ejemplo, dado que no tengo carnet, me he habituado a arreglármelas con el transporte público (es decir, no uso coche que contamine); pero pido frecuentemente productos para animales online, que me son enviados desde lejanos puntos de España, porque por calidad/precio son los que más me convienen (ergo, sí que contribuyo a la contaminación). No consumo muchos productos de animales (la industria que les involucra contamina barbaridades), pero uso algún pantalón vaquero (tipo de tejido cuyo proceso de fabricación no es nada ecológico). Y podría seguir durante muchas líneas. Volviendo a Greta: ella solamente quiere hacer sonar sus palabras, cual Pepito Grillo que intenta convencer de que las cosas no se están haciendo bien. ¿Hace algún daño con ello? No es ninguna divinidad salvadora, pero tampoco ninguna niñata inútil. Su voz ha llegado a rincones a los que ningún artículo científico lo había conseguido. E independientemente de lo vacías que puedan estar algunas de las voces que se unen, por inercia, a su llamamiento por la lucha contra el cambio climático… con ello ya está cumpliendo su papel. Un papel, al menos; en una obra que no todos han empezado a interpretar. A pesar de que el acto final nos involucre a todos. Y antes de acabar, quiero dejar clara una cosa. Palabras y actos no son enemigos (o más en relación con lo aquí expuesto, discursos y acciones medioambientales). Más bien, son complementarios inseparables. Se nutren entre ellos, haciéndose crecer y colaborando para mejorar, aportando lo suyo. Que una persona se incline más hacia unos u otros no es motivo para desprestigiarla (obviamente, siempre y cuando sus propias acciones y palabras no se contradigan entre ellas); porque como un todo que somos, las carencias de unos deben ser suplidas por las virtudes de otros, mutuamente. Palabras cuyo campo puede ser muy diverso, y no por ello menos valiosas, yendo de las más puramente científicas, a las más abstractamente humanísticas. De lo contrario, podríamos decir, por ejemplo, que no necesitamos el arte para concienciar o remover emociones, porque en él se invierten recursos inútilmente; o que no vale la pena pensar en silencio, porque se está perdiendo tiempo para hacer, actuar, crear. Aconsejo a este respecto una lectura, “La utilidad de lo inútil”, de Nuccio Ordine, en cuyas hojas se recogen reflexiones de distintas épocas acerca de cómo influye lo aparentemente inútil, en lo aparentemente útil. Centrémonos en lo importante. Dejémonos de críticas dañinas. Y no infravaloremos nada que pueda aportarnos algo de inspiración; porque hasta ahora la hemos necesitado, pero más aún que la vamos a necesitar. Bandera com a símbol central; somriure conqueridor; físic fort; carisma mediàtic; apel·lació a la protecció de la nació, unida principalment al sentit militar. Una protecció que en apartar el vel que la cobrix i conèixer-la a fons, es desvetlla com recelosa i controladora; ofegant a qualsevol que no li bese els peus i recolze el seu sentit del bé i el mal amb submissió. Perquè ell és el més gran, el més poderós, i ningú està a la seua altura. L’únic emancipat, inqüestionable.
Heu pensat en algú del món real? Doncs no, em referia a Patriota, un personatge de The Boys, sèrie d’Amazon Prime Video que convertix la comuna història dels superherois vista en pantalla (la dels còmics és molt més diversa i interessant; de fet, aquesta història també prové d’una sèrie de còmics), en un drama sobre la corrupció del poder, la impunitat que envolta als qui el controlen, la confrontació de l’aparença front a la veritat... Però sobretot, el perillós concepte de patriotisme, que com bona espasa de doble tall, pot unir, però també confrontar amb qualsevol que no pertany a dita pàtria o no compartix eixa noció de pàtria. La irracionalitat i el fanatisme buit que pot envoltar-lo; l'esperit acrític que pot crear. Qüestions molt interessants i palpables, a llocs com Espanya, durant aquests dies. I aquest fil de coincidències m'ha animat, per una banda, a seguir vegent la sèrie; per altra, a escriure sobre ella, compartint les meues reflexions amb qui les vulga llegir. A l’anterior entrada, en relació a Joker, ja vaig nomenar el fet que una persona amb superpoders, per molt heroïna que siga, si lluita contra algú, el pot matar. Doncs aquest nexe és perfecte per a començar un anàlisi reflexiu sobre aquesta sèrie, que realment recomane a qualsevol amb ganes d’una dosi palpable de retòrica sobre el món real a través d’una ficció sense tabús ni por a mostrar la banda més orgànica de la nostra humanitat (és a dir, que al cap i a la fi, a banda de ment i ànima, tenim un cos fràgil que sagna). Els primers minuts del primer capítol són els de major confrontació i duresa. Com pot canviar la teua vida en unes mil·lèsimes de segon, en convertir-se l’èsser que més estimes en restes de carn i ossos. Com seguir sostenint unes mans el cos de les quals ja no exisitix. Dos setmanes vaig tardar en reprendre la sèrie, no és broma. Em semblava de tan mal gust eixa escena, tan dolenta i incòmoda, que no volia saber-ne més. Però a mesura que la repensava, me’n adonava que en realitat, passen casos així sovint, en cada racó del món. Que no estiga en mitat dels conflictes armats a Orient Mitjà, per exemple, no els fan menys reals. Les morts i els horrors que allí ocorren, són reals igualment. I moltes, moltíssimes persones, han de viure eixes circumstàncies en primera persona, sense possibilitat d’eludir-les. Accidents de trànsit, per exemple; catàstrofes mediambientals. Té sentit repudiar una ficció on ocorre algo desagradable? En aquest cas puc escollir, sí... però què voldrà contar una sèrie que mostra algo tan dur als pocs minuts de començar? Podrien haver-ho mostrat de moltes altres maneres més supèrflues i comunes, però, per què així? No arriba a ser gore, ni tampoc insensible o sensacionalista. Va més enllà. Toca l’ànima de l’espectador, en tant que els successos són tan repentins per a nosaltres com per al protagonista. Pastilla roja o blava?, cita un dels propis personatges, en parlar d’eixe succés amb ell, amb Hughie. I com que ha passat directament pels fets, i es sent al·ludit a obrir els ulls... escollix entrar en una versió menys futurista de la Matrix que tant ens va il·luminar a tots en el seu dia. Dixar d'adorar a Els Set, de comprar-se "merchandising" i vore la televisió, per a enfrontar-los i traure a la llum el que ha ocorregut realment. Ja mai tornarà a ser qui era. Però entre el blanc pur del que partia al negre en el que podria acabar, existixen molts tons grissos entre mig. Com no poder seguir endavant, sense buscar respostes. Com enfrontar-se a un culpable inaccessible i protegit, de prestigi indiscutible. Com no qüestionar un sistema basat en la màscara mediàtica. Eixe és realment l’inici d’una sèrie, de lluita secreta, identitats complexes i espionatge il·legal, contra els superherois més ben valorats d’Amèrica. Adorats com a déus, imperfectes com qualsevol altre èsser humà. I amb un ego realment perillós. Fins la segona part d’aquest anàlisi! “No deixes de somriure”. Algo així versa l’eslògan d'on treballava Arthur Fleck, més aviat Joker. Paradoxalment, és quan Arthur modifica aquest escrit per un “no somrigues”, quan comença a dixar llibertat completa a la seua rialla, al seu humor; un humor que abans no acceptava ni ell mateix i que ara, que reinterpreta la seua vida i el seu paper al món, sent que pot sostindre’s, això sí, entre els llindars del macabre i l’acidesa.
He de fer un incís en algo que per a mi és molt cridaner, i al que tornaré als últims paràgrafs: setmana rere setmana, s’estrenen pel·lícules on l’acció, la violència i la mort es normalitzen i són el centre de la major part del metratge; pel·lícules que la crítica accepta tal i com són, qualificant-les amb notes diverses, perquè pertanyen al gènere d'acció i per tant, ja estan catalogades al sistema, formen part d'ell. En canvi, a aquesta obra, la crítica nord-americana la titlla de perillosa i d’incentivar a la violència, i ha fet caure en picat la seua nota, tot i la merescuda alta qualificació rebuda a Venècia. Per què? En primer lloc, perquè al monopoli Disney i els crítics comprats per la companyia (ho sent, però a aquest escrit no vaig a tindre pèls a la llengua) no els agrada dixar brillar obres que no pertanyen a la casa i que no empren les seues fórmules cinematogràfiques; i segon, perquè qüestiona el funcionament de la societat, principalment, la imperant exigència de mostrar sempre el nostre millor i més normatiu rostre, deixant sota terra sempre que siga necessari, els sentiments negatius, el considerat poc atractiu i que puga alterar el fals equlibri de què tot va bé, sempre i a tot lloc. Malgrat els efectes negatius que aquesta actitud pot arribar a tindre per a l'individu. Algo que, a l’actual context, les xarxes socials i els rituals als que la tecnologia i el creixent capitalisme han donat lloc, han accentuat, i amb el que pel·lícules tan incòmodes com aquesta ens enfronta. És aquest fet, i no altre, el que la fa perillosa. Però també més brillant, culta, crítica i sobretot, necessària a la filmografia de la gran pantalla. Arthur ens mostra, a la seua metamorfosi cap al Joker, les greus conseqüències que pot arribar a tindre no superar traumes, ni rebre ajuda per a fer-ho. A cada riure seu s’entreveu un desig intens de plorar, tan extrem que sols una aguda i estrident rialla pot ofegar. Una sensació que encogeix i a la vegada crea una empatia amb l’espectador no vista fins ara a grans produccions. Empatia que va desapareixent i sent substituïda per una frustració major, ara no sols pel context, sinó també pel dur creixement del personatge. Tot ell es torna una poètica i dolenta paradoxa entre el que volia ser i el que arriba a ser; immers en un conjunt de successos, vivències i també carències, que l’acaben convertint en l’icon antàgonic del que desitjava; pur símbol del caos i la destrucció; materialització del dolor i la incomprensió. La marginalització dels malalts mentals; la importància de la educació emocional; la exigència patriarcal de ser home triomfador o no ser home; la excessiva importància de les aparences i la normalització social; el poder excessiu dels mitjans de comunicació i el fet de què tot val per a continuar amb l’espectacle, com diria el filòsof Guy Debord (1967); la importància de la empatia i les ferides que crea (tan físiques com psicològiques) quan no hi és; la influència que arriba a tindre en nosaltres el context, sent més determinant que la pròpia genètica; l’error que es comet quan culpem a algú de tots els nostres mals o, per contra, quan el divinitzem com si fora algo més que un èsser humà... Són algunes de les qüestions que tracta aquest film, sense necessitat de posar-se cap medalla, ni de clamar-ho mediàticament, com sí han necessitat produccions dels últims anys, curiosament i entre altres, al camp dels superherois. Es dixen vore per sí mateixos, cadascun d’ells, entre la subtilesa d’un guió d’història sincera i els missatges connotats que dels fets anem rebent. Cada vegada sent més que el políticament correcte està buit. Que al seu darrer sols estan els magnànims que tracten de triomfar, de crear productes que permeten arribar a tots els públics i amb això, recaptar més fons. Una màscara menys boja que la que el Joker es pinta al rostre (o potser no, tenint en compte que les decisions de grans corporacions i estats ens estan duent al suïcidi mediambiental...), però també més hipòcrita. Una disfressa, en fi, de semblant bonic i agradable, però sense cap continuïtat una vegada els focus mediàtics es centren a altra lluita, sempre guiant-se per tàctiques que no podem arribar a percebre per complet. Perquè cap superheroi, per bo que se'l vulga considerar, dixa de matar els seus enemics pel fet què no es visualitze la sang que d’ells emana en acabar la lluita. Ni cap personatge femení es convertix en feminista pel simple fet de ser dona. I un llarg etcètera amb el què intenten persuadir-nos, no sols a la pantalla, sinó també fora d’ella. Les forces armades, certs partits polítics... en serien bons exemples. Cadascú que traga les seues pròpies i més detallades observacions. No obstant, i reprenent la pel·lícula, qui entre a la sala esperant passar dos hores entretingudes amb goig, millor que se’n isca al minut zero. Perquè les sensacions que aquesta obra et fan sentir, són de tot menys plaenteres. I així i tot, la bellesa dels plans, de l’ús del maquillatge facial, de la música; i sobretot, la interpretació facial i corporal de Joaquin Phoenix; no deixarà a cap dels teus porus, ni cap racó de la teua ment, indiferent. "La incultura es una situación que encierra al hombre tan herméticamente como una cárcel" Simone de Beauvoir. Quan una decisió, acte o norma afecta negativament un àmbit o col·lectiu, cal manifestar-se i defendre’l; profunditzar cada vegada més en el tema i investigar no sols causes-conseqüències, sinó possibles solucions. Les proves d’Oposició són injustes i els seus processos, caducs. Eixa afirmació crec que està generalment acceptada. La sort juga un paper massa important en el procés. L’estrès al que els aspirants són sotmesos moltes vegades perjudica la resolució dels exàmens. La responsabilitat assignada als tribunals és desbordant. Els criteris d’avaluació entre Departaments (sobretot, en les del present any de la nostra Comunitat, entre el de Llengua i literatura valenciana i la resta de llengües) no són adequadament equitatius. Però, què ocorre quan dintre d’un mateix Departament, s’establixen criteris desiguals per a les diverses branques que el conformen? És el problema que aquest any em consta que ha repercutit a les Oposicions de la Generalitat Valenciana, en el Departament de Dibuix; un departament que recull un ventall excessivament ambiciós, amb un currículum de l’assignatura d’Educació Plàstica, Visual i Audiovisual (és a dir, que s’ocupa d’ensenyar arts plàstiques, visuals i audiovisuals) inabarcable i ara, sembla que amb una inclinació cap a valorar més els continguts del Dibuix Tècnic del Departament. Quina seria la solució? Doncs, si la idea és seguir mantenint unides totes les vessants artístiques (llevat de música i dramatúrgia), amb el dibuix tècnic... i el desactualitzat procés d'oposicions docents... el més raonable és que l’Educació Artística reba la importància que mereix durant el procés. Però en lloc d’açò, se li atribuix, a la prova pràctica de la primera fase, un sol exercici d’una duració d’una hora, amb un pes als criteris d’avaluació equivalent al 25% de la nota. I d’altra banda, tres exercicis de dibuix tècnic, a exercici per hora i llibertat de distribuir-los en l’ordre desitjat durant les tres hores corresponents, amb un pes del 75%. Les xifres, la temporalitat i com a conseqüència, la importància rebuda, són ben desiguals. Però tant uns com altres, a més, eren inabarcables en temps. Ningú, independentment dels coneixements que controlara, va ser capaç d’acabar-los en la seua totalitat. I no parlem ja de resoldre’ls o no adequadament, sobretot el referent al sistema dièdric; o de la diferència de nivell de criteris establerts, excessivament lliures a l’artístic, fruit de no saber molt bé com plantejar un exercici artístic amb una sola hora per a dedicar-li. Resultat: els qui controlen amb més profunditat els coneixements tècnics, han tingut més oportunitats de passar a segona fase que els que controlen amb més profunditat els coneixements artístics. O dit d’altra manera: els docents que tenen més oportunitat d’aconseguir plaça han demostrat tindre molt bons coneixements de l’àmbit tècnic, però no se’ls ha valorat pràcticament si tenen suficients coneixements de l’artístic. Com crec que és comprensible, molts ens hem queixat a Conselleria. I per obtindre més recolzament, jo he decidit compartir el missatge de la queixa a les xarxes socials. Quina ha sigut la meua sorpresa en trobar-me amb qui no sols no recolza la queixa (algo factible), sinó que la desprestigia. Una part molt minoritàriament manifestada, sí; però que sumada a tot el ja comentat, m’ha fet adonar-me que inclús dins del sistema educatiu, seguix tractant-se l’art com la marginal de l’ensenyament. És una falta molt greu no valorar l’Educació Artística si vols formar part del Departament de Dibuix. Pot donar-se el cas (som humans) que per la trajectòria personal, no convinga canviar la situació actual i es decidisca no intervindre. Però entre aquesta decisió i la de defendre que els continguts de dibuix tècnic són l'eix fonamental del Departament (que componen un únic bloc dels quatre de l’assignatura que atenem a l’ESO; i una única assignatura de les que atenem a nivell de batxillerat, que tot i ser més nombrosa als instituts, no pot substituir la resta d’assignatures del Batxiller Artístic, per a les quals els docents han d’estar altament qualificats també), hi ha una greu diferència. Victimisme, egoisme, mentira, subjectivisme... són algunes de les joies lingüístiques que dita queixa ha rebut dins d’un grup d’opositors de les xarxes, així com els arguments que s’han anat exposant en el debat que ha sorgit arrel d’ella. I sense demanar cap clàusula que ens sitúe per damunt dels que provenen de l’àmbit tècnic, sinó un plantejament de 50% front a 50% de pes en la prova pràctica. Algo que em consta, molts docents dels propis tribunals també recolzen. Sé que molts candidats que provenen de la branca tècnica respecten l’educació artística com nosaltres. He tingut el plaer de conèixer-ne a uns quants, alguns d’ells ja a la segona fase d’oposicions, i els desitge el millor, perquè s’han esforçat en aprendre de tot el que forma el Departament i van a ser molt bons docents. No és un atac contra ells, ni contra la seua trajectòria o els seus coneixements. És una defensa de l’Educació Artística, de la seua important presència i qualitat. Perquè ens fa més lliures, en tant que ens estimula la creativitat; més crítics, en tant que ens mostra la semiòtica que engloba l’alfabetització visual que regix gran part de la nostra vida; i sobretot, més conscients dels nostres propis sentiments, dels que ens envolten i l’apreciació de tot allò que ens envolta, en tant que permet visibilitzar-los, materialitzar-los, fer-nos i fer-los presents. Hem de lluitar per l’Educació Artística i perquè els docents i el sistema educatiu la valoren com cal. No ja pensant en el nostre benefici, sinó en l’alumnat i la societat, que mereix rebre els estímuls, els coneixements i l’estima per la cultura que millor els podem oferir. Objectius que els criteris d’unes oposicions poden perjudicar, com el cas narrat demostra. I la meua lluita serà, principalment i de moment, a través de l’escriptura. No tot ha de tindre un sentit, però vull pensar que si en lloc de, en aquests dies, haver de preparar-me la documentació per acreditar mèrits a les oposicions, dispose de temps per a llegir i escriure, així ho faré. Les pròximes setmanes, en la mesura en la que puga, les dedicaré a estudiar la evolució de l'Educació Artística i els plantejaments teòrics que li donen forma, amb la humil intenció de compartir amb vosaltres les conclusions i dades que vaja extraient i atorgar-li tot el prestigi que puga. I quan arribe setembre, a seguir cultivant-me en dibuix tècnic, el qual reconec que vaig atendre massa poc abans de plantejar-me dedicar-me a la docència i del que m’empenedisc; i seguir treballant temes teòrics, polint i ampliant coneixements artístics... Salut i fins la pròxima. Des que vaig llegir el titular sobre el valencià que ha tret la nota més alta d’Espanya a les PAU de 2019, no deixe de pensar en l’orgull que suposa que vaja a estudiar dramatúrgia. Però el que m’ha dut a haver de fer un parèntesi en l’estudi d’opositora és altre titular, la subjectivitat del qual dixa entreveure l’opinió utilitarista i de menyspreu cap a les branques artístiques d’aquest país: “Saca la màxima nota en Selectividad y no irá a la universidad: un joven de Torrevieja ha obtenido un 14 sobre 14 en la EBAU pero quiere ser dramaturgo”.
Com si fos obligatori donar-ho tot i esforçar-se en aprendre sols en el cas de voler ser metge o enginyer; com si no importara el camí i sols la meta. Com si la intel·ligència musical o espacial o intrapersonal foren incompatibles amb la lingüística o la matemàtica, o qualsevol de les altres que tan encertadament va definir Howard Gardner. Molts dels meus amics i amigues; coneguts i conegudes; i jo mateix, vam viure també al seu moment aquests tòxics prejudicis. Orientadors i tutors que semblen voler “reconduir-te pel bon camí”, perquè, xiqueta, veient el teu expedient concloc que “tu vals per a més”. Perquè la qüestió d’aquest titular no és que vaja o no a la universitat, siguem sincers. Als de Belles Arts, tant llicenciats com graduats, ens han jutjat igual. I després, cada vegada que algo t’ix malament o que no tingues clar per on continuar, recordes aquelles veus i et preguntes si realment has escollit bé o si tenien raó i tot ha sigut un error. Com una maledicció que et perseguix i que col·labora a que faces tremolar una i altra vegada la teua posició, les teues idees i projectes. Per suposat que algo de raó teníeu: no hi ha cosa més difícil que voler ser artista (almenys, en Espanya). Ningú pot viure en base a quedar finalista a algun concurs o a dur endavant un projecte per al que no s’han trobat patrocinadors; o de vendre alguna obra puntualment, o de col·laborar a algun espectacle. Però el problema no és la nostra elecció, sinó l’estigma que la concepció social crea sobre l’artista. No som nosaltres, sinó vosaltres. O potser siga un poc culpa de tots, per a ser més justos. Des del 2018, amb el nou Estatut d’Artista, la cosa s’ha equilibrat més. Però encara queda molt de camí per davant. I direu, "bé, és que qui estudia Belles Arts la majoria de vegades ha de tenir clar que ha de dedicar-se a l’educació artística". I el meu camí ho podria confirmar. Però jo no ho admetré mai. Primer, perquè generalitzar sempre és un error. I segon, perquè si parlem de mi en concret, en realitat no he estudiat mai Belles Arts perquè volguera ser artista, sinó perquè era el que realment m’il·lusionava i disfrutava aprenent. Altres opcions eren Filosofia, Història de l’art, Psicologia, Sociologia, Periodisme... Totes elles m’atreien i em seguixen atreient i podia escollir qualsevol d'elles. Però crec que l'opció escollida m'ha permés adquirir la concepció flexible, crítica i reflexiva que tinc a dia de hui de mi mateix i del que em rodeja. Ventaja d’una carrera de continguts transversals, creatius i que no alimenten la competivitat. Belles Arts, malgrat el que molts diguen, et nodrix com a persona. No obstant, estudiar una carrera sense previsió clara de futur, et fa sentir una inseguretat major a cada nou any de carrera, en el que la indefinició sentia (parle de la meua experiència personal) que em perjudicava i que augmentava el volum d’aquelles veus del passat que he comentat. Tenia por (i la seguisc tenint) de quedar-me amb una mà davant i altra darrere, havent pogut estudiar sols gràcies a les beques a les que tenia dret i amb dificultats anímiques i familiars per saber compaginar treball amb estudis. Però un dia, un molt bon professor em proposa donar unes classes a una xiqueta; i es va encendre una llum esclaridora de quina podria ser l’aplicació laboral que podria donar-li al que havia anat aprenent. Que també m’agradava molt com fa sentir això de compartir el que saps amb altres, i vore com van creixent i aportant coses que tu ni t’havies plantejat. Enorgullir-te dels pupils que acaben superant el mestre, però també de tots els que aprenen, per poquet que siga, algo de tu o d’ells mateix mentre tu estàs a prop. Ara bé, l’estigma també ens perseguix com a docents. Assignatures les nostres considerades com innecessàries o secundàries, on el dibuix tècnic rep la millor reputació del nostre Departament. O almenys això em demostra el fet de què, a la prova pràctica del procés d’oposicions de 2019 per al professorat d'Educació Secundària, en la branca de Dibuix, segons les bases, dels quatre exercicis a resoldre (entre els quals es farà mitja), un siga artístic i els altres tres, de tècnic. Tant de bo es tracte d’un error interpretatiu i que quan el dia de l’examen, per al que ja queda poc, arribe, la mitja siga més equitativa. En cas de ser correcte, els coneixements adquirits a carreres com arquitectura o enginyeria, s’avantposen als coneixements que millorment podem aportar els qui venim d’àmbit artístic. I tornen a fer-nos dubtar del camí escollit; de que, total, per acabar sent professor, hauria valgut la pena estudiar altra cosa. Ahir de nit ho pensava i m’ho creia, i m’enfonsava en un pou en el que ni jo ni els meus companys mereixem perdre’ns. Hui, enmig de la claredat del dia, defenc que no, que de nou és el sistema el que està equivocat. I que si hem de dedicar anys extra a preparar-nos en l’àmbit tècnic per poder exercir, ho farem, orgullosos de que els coneixements artístics que posseïm ens fan més valuosos del que molts pensen i que arribat el dia, ho podrem demostrar. Conec companys i companyes que s’han tirat enrere per no considerar-se a l’altura, per tenir-li por a l’àmbit tècnic. Però molts d’ells són molt vàlids i estan més preparats del que pensen per a exercir com a docents en l'educació obligatòria. Segurament més que jo, que amb la meua poca veu, ben difícil és fer-me sentir i escoltar en mitat d'una classe de secundària. I si som realistes, el dibuix tècnic es basa tot en enunciats que cal aprendre i processos de representació d’objectes i espais més o menys abstractes que cal saber aplicar. Pot costar més o menys memoritzar-los i entendre’ls; però podem, clar que podem, en major o menor termini de temps, segons les circumstàncies de cadascú. El mite de que l’assignatura de Plàstica (en realitat, dita correctament, Educació Plàstica, Visual i Audiovisual al nivell d’ESO; veritat que sembla prou completa?) o el Batxiller Artístic sols són interessants per als que no destaquen a cap altra assignatura va caient-se poc a poc, amb trajectòries tan brillants com la d’aquest estudiant que, d’entre totes les portes que ha obert, ha escollit la d’art dramàtic. Gràcies, Carlos Rodríguez, per contribuir a demostrar que molts s’equivoquen. Gràcies per fer-me seguir creient en que voler dedicar-se a l’art, siga de la forma que siga, no és un error. I una última reflexió: potser eixe estigma és precisament el que ens fa més lliures i necessaris. Perquè quan no estàs al centre de tot, és quan més pots fer sense ser constantment guiat, pressionat, encasellat... En eixe cas, bendita maledicció, estar a la perifèria del sistema. I ací em trobe, davant la distant a la vegada que íntima pantalla. I entre línies d’estudi el meu cap va i ve, de l’abstracció al somni del pragmatisme. A mode de vaixell que avança cap una ruta promesa, però sense un mapa certer. I es pregunta una vegada més si actua realment segons el que defèn, i si la meta llunyana no li deixa disfrutar del camí. O si més bé, està disfrutant el “seu” camí, però que la boira el torba a certs moments, desorientant-lo més del necessari.
Diuen que no té sentit aferrar-se al present, perquè cada segon el trenca i el sobrepassa i el que consideràvem futur es convertix en present i més aviat en passat. Però no és a la vegada, una idea sense sentit i potser també egocèntrica, voler passar de puntetes per eixe present-passat per centrar-se en descobrir el que hi ha més enllà? No serà més bé una excusa per sobreprotegir-se de la por que dona enfrontar-se a la vida tal i com és, nua i pobra i visible als ulls a cada dia que passa, i tant necessitada de gent que ho done tot per ella? Perquè, vaixell, tu pots parar-te al punt que et desitges del viatge; però el món no, i potser, quan arribes al port, te’n adones que t’has deixat massa parades per arribar a una meta que, després de tot, no esborra la boira que et rodeja. A vore què em canta aquesta nit Sigur Rós, que de segur alguna cosa m’esclarix sobre l’existència. Estos días me ha venido a la mente, por varios casos leídos o escuchados, el primer sudor que invertí en querer ayudar a un animal de cuatro patas: un gato adulto con la cadera rota. Una historia con moraleja, aunque sin final feliz. Mis compañeros/as de clase lo encontraron y, tras un rato sin saber muy bien qué hacer con él, decidimos, siguiendo el consejo de algún “mayor” cuyo rostro no recuerdo, llevarlo al Ayuntamiento. Sin conocer si alguien lo buscaba; sin ni siquiera planteárnoslo. Unos diez años de vida teníamos. Insuficientes como para culparnos por la excesiva inocencia supongo. Buscamos una caja. Nadie quería cargar con él. “¡Yo lo haré!”, dije, pensando que me ofrecía para llevarle a un lugar seguro. Un lugar de paso, de paso a algo mejor, estaba convencida. Así que con todo el tacto que pude lo cogí y lo metí dentro de la caja. Tras de mí me seguían todos entre risas y juegos. Me sentí como una líder encabezando una cruzada. Es curioso, pero creo que fue la primera y la última vez que me sentí así. Y no lo echo de menos. Llegamos. El aliento me faltaba después del largo camino cargando con el peso del animal. Alguien habló por mí. Los policías salieron y nos pidieron que dejáramos allí la caja. “Gracias, mañana llamaremos para que lo recojan”, dijeron. Me pregunté a quién tenían que llamar para recogerlo y, satisfecha con la travesía, me despedí de todos y me marché a casa. Al llegar a casa, fui corriendo ilusionada a contarle los hechos a mi madre: “lo hemos salvado, ¿y sabes?, lo he cargado yo”, le contaba. Pero mi madre me miraba con el corazón roto. Entonces me lo contó. Me explicó cómo se actúa en esos casos y cómo suele terminar la historia: perrera, espera, muerte. Y nada más. Me sentí totalmente desconcertada. Todo lo que había sentido; todo lo que había pensado que iba a conseguir con cargar ese pobre animal hasta allí... me pareció ridículo tras conocer la verdad. Y me avergoncé de mí misma, de mi desconocimiento, de mi convicción desacertada de que con eso bastaría. Todavía no existía ninguna protectora en Sueca. Poco tiempo después, surgió PROANSU. Actualmente también están Familia Felina y Refugi els Àngels. Y ni aún así se cubren todas las necesidades; en ninguna ocasión la cifra 0 cubre una sola noticia sobre la presencia de animales en las perreras. Siguen apareciendo animales en la calle y habiendo discusiones entre vecinos/as por su presencia; amenazas a los que les dan de comer; atropellos, envenenamientos; denuncias por ambas partes; intentos fallidos de sacarlos de la calle; falta de recursos para que los voluntarios/as puedan obrar; y un largo etcétera de sucesos desencadenados de una insuficiente política en bienestar animal, de la que muchos animales son víctima día tras día. Si de algo me doy cuenta recordando aquel día, y alguna que otra experiencia posterior de la que tampoco me siento orgullosa, es de que la buena voluntad nunca es suficiente, y que acompañada del desconocimiento puede ser tan mortífera como cualquier acto hecho con mala fe. No hay peor consejero que la desinformación. Y no hay que confundir la precaución y la calma con el miedo. La indecisión con la inseguridad. No son lo mismo. A veces actuar y dejarse llevar por los sentimientos es lo fácil. Pero lo realmente complicado, es actuar bien, en todos los sentidos. Y disponer de los recursos y el apoyo para hacerlo: eso sí que es difícil. Al menos en un contexto en el que hay una falta de conciencia colectiva, que sustituye la empatía y el altruismo por egoísmo y falta de implicación. Moltes vegades - o millor dit, la majoria del temps-, ens sentim massa lligats a les 24 hores de durada d’un dia, i altre, i el següent. Eixe cicle biològic que ens dona corda. Cadena perpètua i suport vital a la vegada. Càrrega de debilitat i d’energia.
I sempre cal escollir, prioritzar, descartar, excloure. Moltes vegades ens diguem a nosaltres mateix que no tenim temps o recursos per atendre determinat assumpte, però no en tenim precissament perquè l’hem invertit en altre. Perquè no podem amb tot i tot i saber-ho, no sol ser fàcil acceptar-ho. Però a la vegada ens convé acceptar-ho per a disculpar-nos davant la nostra consciència, per a justificar les nostres decisions; que ens hagem allunyat d’algo o algú que era positiu, que ens podia fer millors, que ens podia aportar més del que ja som o que ens podia permetre aportar més de nosaltres mateix a l'entramat del que formem part. La realització (o no) d’una obra; la quedada (o no) amb una persona; la dedicació (o no) a un projecte; l’assistència (o no) a un concert; la col·laboració (o no) a una associació; l’acceptació (o no) d’un treball; la lectura (o no) d’un llibre; la presència (o no) a una xarxa social; la implicació (o no) a una vaga; l’atenció (o no) a qui necessita ajuda; la cura (o no) d’u mateix. I podríem seguir hores i hores ennumerant possibilitats que totes i tots haurem viscut o almenys, que totes i tots ens haurem plantejat en un o altre moment de la nostra existència. I moltes vegades, tornant al fil temporal amb el que començava aquest text, el “no” sentenciat a unes qüestions vindrà com a conseqüència del “sí” donat a altres. Perquè coincidirà en dia i hora, o perquè no tindrem pressupost o disponibilitat per a tot. Unes vegades ens empenedirà, altres ens convindrà... I és precissament el remordiment que d’aquestes situacions pot sorgir, que podem anar millorant com a èssers humans. Desitjar escollir millor a la pròxima, donar amb l’opció més favorable, o menys egoista, o més satisfactòria, o més ineludible, o més enriquidora; la que no decepcione als que ens importen, ni tampoc a nosaltres mateix. Potser la que incloga totes aquestes característiques siga la mateixa, però potser no. O potser més d’una les incloga. No podrem saber-ho, més enllà d’intuir-ho. Però aquest és el preu de tenir consciència d’u mateix, llibertat d’elecció, reflexió. Aquest és el preu de ser un èsser humà. I l’èter de l’aprenentatge constant, de la evolució personal. No aconseguirem mai satisfer a totes i tots i si ho aconseguim, potser ens som infidels a nosaltres mateix, a les nostres preferències, als nostres ideals. I així ens anirem definint i/o perdent en la indefinició. Així anirem acceptant-nos o odiant-nos, o ambdues coses a la vegada, depenent del moment concret. Des dels imperfectes que no pretenen enganyar ningú als idealistes que creuen que algun dia podran amb tot. Causalitats que no tots digerim igual de bé, però que els qui més lentament les digerixen, potser, més temps tenen d’entendre. I ací estic, a certa hora de la nit a la que deuria estar dormint si demà vull estar ben desperta. Però sol donar-se’m bé, escoltar-me al silenci nocturn. Quasi ho havia oblidat, per a la meua desgràcia. O en realitat seré més desgraciada en despertar i tenir més son que els dies passats? M’agradaria que tot aquell que qüestiona la importància d’esterilitzar els animals, haguera d’observar, almenys durant uns minuts, els ulls verds i tristos d’un gat greument malalt; un d’aquests típicament marginats de pelatge negre, que no coneix gran cosa a banda d’uns quants carrers i la compassió d’algun veí.
M'agradaria, també, que haguera d’escoltar els seus miols de desesperació demanant, implorant ajuda, i que desitgés poder explicar-li que no es pot fer més per ell, que no hi ha lloc per a ell a una societat on impera l’animalet ben boniquet, sa i de raça; un món amb refugis i acollides on no pot fer-se-li lloc, perquè ja els ocupen massa gats del seu semblant que rarament seran adoptats. Que no és just haver nascut per a patir tant, però que l’instint de procrear de l’espècie ho ha fet inevitable; que l’amo d’algú dels seus ascendents va decidir abandonar-los a la seua sort, descartant l’altra opció, la de “fer-los mariners” (perquè les altres solucions eren massa cares i innecessàries i per tant, ni tant sols plantejades). Que ho sents, però que ja és massa tard per a que aspire a millor vida. Que s’ha acabat ja, per a ell. Tot el res que tenia. ... Si els que estan per vindre saberen el que els espera. |
Archivos
Mayo 2020
|