Ahir vaig entendre la magnètica magnificència de l’ego humà (bé, un de tants egos… potser dels més inocents, i més bonics): fer tronar i il·luminar el cel, amb color i música que fan estimar els sentits fins saturar-los, fins accelerar el temps i dessitjar tornar-lo enrere; com quan es contempla un succés còsmic que només per certa casualitat podem arribar a disfrutar alguna vegada en la nostra vida. Res importaven les ratetes penades que, espantades, volaven per allí dalt, sense entendre el que passava; exposades involuntàriament davant un perill innecessari. Peró, reconec, jo tampoc em vaig penedir d’elles; si era necessari asustar-les per contemplar aquells focs musicals tant espectaculars, pareixia un preu assequible... No podeu anar-se'n una estona d'ací? Egoistes raonaments els nostres.
És curiós, si ho pensem, com un símbol valencià de l’espectacle com ho és el piromusical (suecà, si especifiquem) pot fer patir una estona altre símbol, més reconegut a nivell históric, com és aquest animalet nocturn. Al parèixer, fins i tot aquelles coses que a primera vista no es contradiuen, que es consideren companyes d’equip per a definir la identitat d’un lloc… no es duen massa bé. Paradòjic, com ho som per pròpia natura nosaltres mateix.
0 Comentarios
|
Archivos
Mayo 2020
|