S’apaguen els llums i comencen les projeccions. Baixa qualitat d’imatge, de producció, d’efectes especials o d’actuacions... arguments no del tot collats i rialles o expressions varies no retingudes pel públic, es van succeïnt a mesura que la vesprada avança. Descansos a intervals d’hora i mitja o dos hores, en els quals alguns aprofiten per a fugir i no tornar, mentre que altres tornen a entrar amb llistat de títols en mà i ganes de posar notes més bé baixetes, les regides per les regles del joc i a to amb el que sol trobar-se u en entrar a la sala durant eixes sessions. En aquells curts o llargmetratges menys dinàmics, intervenen bé la traducció “suecana” mitjançant subtítols, bé els comentaris d’algun dels organitzadors en veu alta, acompanyant la visualització fílmica d’observacions iròniques, pròximes o inclús alguna vegada reflexives o analítiques, i fent la situació més digerible.
Aquesta és la rutina del CIM Sueca (Cinema Internacional de Merda de Sueca), focalitzat en cinema independent de sèrie B, que enguany ha dut a terme la seua sisena edició. No podem dubtar, per tant, que la seua tasca, més enllà de posar medalla a vertaderes obres del sèptim art, és recollir tot allò que no acaba d’encaixar a un sistema que adora la perfecció i el domini de tot allò relacionat amb l’elaboració d’una peça cinematogràfica. I així és que altre any ha publicat el llistat de palmarès, basat en el recompte de vots del públic de cada curt i llargmetratge projectat i mostrant la classificació detallada dels vots a la seua pàgina web. Enguany, han guanyat el premi principal (Premi S.H.I.T.) el llargmetratge “HARD WAY – THE ACTION MUSICAL”, de Daniel Vogelmann (primer musical aparegut a aquest festival) i el curtmetratge “Justicia Justiciera III KungFu Karate Annihilator”, de Rafael Dengrá; seguides ambdues d’altre premi (el Premi MORRALLA), el qual premia el curt i el llargmetratge pitjor votats; i una sèrie de premis honorífics. La majoria de vegades, la puntuació entre l’1 i el 5 pareix molt raonable, sorprenent-se u mateix de les incoherències o errades de tot tipus que apareixen a les obres participants. Però el que té de bo “tastar la merda” és que, com ocorre en embrutar-se u les mans de terra buscant algun gram d’or, pots trobar-te alguna agradable sorpresa que faça més agradable el menú: un argument realment original; uns efectes especials inexplicablement ben aconseguits; uns actors o unes actrius molt dignes, capaços de traure-li suc a l’escena més seca que s’haja vist; o inclús l’obra que s’ha valgut dels seus propis defectes per atrapar al públic entre un joc de sarcasmes autocrítics. I en algun d’aquests casos, el 5 se’t queda curt. I aleshores et preguntes com pot ser que eixe curtmetratge o eixe llargmetratge haja acabat presentant-se a un festival d’eixes característiques; què passarà al món per a que no se li òbriguen les portes a festivals on la qualitat es valore més, o sí se li hagen obert però igualment, els seus autors consideren que encaixen a aquest festival. Potser tinga que vore amb que tot siga relatiu: no veuràs igual de gran una girafa al costat d’una formiga que al costat d’un tyrannosaurus rex, per posar-nos extremistes. Però així i tot, entre l’1 i el 5 hi ha molta diferència i la possibilitat de puntuar nivells fílmics molt diferents entre ells, entre allò insofrible a allò interessant tot i no ser massa redó. Açò és el que té de bo un festival d’aquest tipus, baixar-nos del cavall sempre guanyador, el de les superproduccions de les pantalles del cine més comercial o el cultíssim de les sales més minoritàries i inaccessibles, i mullar-nos un poc d’eixes històries imperfectes. Sense esperar que ens sorprenga res del que potser veiem seguts a la butaca i, baix eixe punt de vista tan humil, acabar sorprenent-te o posar-te a riure contagiat per la bogeria del que estàs veient; o no sentir-te malament perquè se’t tanquen els ulls una estona i no els pugues obrir fins que encenguen llums, ni per tindre ganes de dir en veu alta que et sembla una merda de pel·lícula (tot i que, per descomptat, s’agraïx expressar-ho d’una manera més enginyosa i no dir simplement una paraula ja explícita al propi nom del festival i no molt atractiva per als qui escolten). Desprès de tot, no està mal admetre que solem estar més prop de la imperfecció que de la perfecció. En definitiva, un festival que de segur sempre va a trobar molt de material per a projectar, i amb un públic de notes entre sadomasoquistes, humils, lúdiques i coratjoses, que de segur tornarà l’any vinent, com la majoria ha anat fent-ho des de la primera edició, junt a cada vegada més adeptes.
0 Comentarios
Normalment els temes polítics i ideològics s’han d’agafar amb pinces, per tal de no esvarar-se entre prejudicis o arguments buits i populistes, ni tampoc tancar el camp de visió a un sol punt de vista, perquè sempre hi ha algo de veritat en tot racó, sempre que no siga radical. I el tema de la independència de Catalunya no es troba apartat de tal paradigma. Duc setmanes reflexionant al respecte i he decidit recopilar algunes d’aquestes reflexions a aquesta entrada, escrita en valencià no amb la intenció d’escriure-la en català, sino de recolzar la llibertat per a expressar-nos en llengües autonòmiques, totes elles valuoses a la vegada que fràgils i moltes vegades, acusades d’innecessàries i poc acollidores per a Espanya.
Dir que fer un referèndum no aprovat per l’Estat és motiu de tirar les forces policials contra civils de totes les edats, és una justificació molt poc ètica. No admirar el pacifisme de les concentracions dels catalans independentistes és no reconèixer que el seu mode de voler aconseguir el que demanen és contrari a qualsevol acte terrorista i radical i per tant, digne de respectar. Voler mostrar l’excepció del radical que, en minoria, sempre està present a qualsevol bàndol, com el representant d’un moviment, és distorsionar la realitat. Concloure haver tret la majoria de vots del sí a una votació amb tantes dificultats per a registrar qui ha votat i qui no, no és totalment fiable. Fer il·lusionar-se una gran part de la població catalana perquè haja guanyat el sí a una votació no legalitzada, és no voler pensar en el dur camí que pot quedar encara per davant. Saber el que va passar ahir i preguntar-se si aquest punt tindrà possible retorn, fa pensar que no. Qüestionar-se fins a quin punt els governs influeixen a les persones per a prendre decisions, és preguntar-se si podem confiar en la política i la propaganda en general, i si confiar significa deixar-se manipular o haver decidit que sí es pot confiar. Considerar que els partidaris de la independència equivalen a tot el poble català, és una errada greu. Preguntar-se com es sentiran els catalans no independentistes, també és important. Dir que la vergonyosa política del govern espanyol, la seua corrupció i la seua continuada victòria a les eleccions, així com la limitació i control de les cultures i llengües autonòmiques, no ha influït a molts catalans alhora de pegar el pas de recolzar la independència, és no voler vore la realitat. Sentir-se ofès com a espanyol/a no català/na pel desig d’independència és massa immadur. Pensar que independitzar-se obrirà les portes a una Utopia no deu ser massa realista. Pensar que Espanya té dret a imposar la unió per dalt del dret a decidir, pot recordar als temps en què la gent moria lligada a matrimonis en els que no es sentia realitzada, perquè no existia possibilitat de divorci. I ja que estem, no reconèixer que la llengua valenciana està més emparentada amb la catalana que amb l’espanyola, és no saber que desprès de la conquesta de Jaume I, en començar a formar-se la Comunitat Valenciana tal i com la coneguem hui en dia, es va poblar principalment de catalans, seguits d’aragonesos (per als qui tinguen dubtes, els aconselle vore el vídeo “Els valencians, des de quan són valencians?”, de Vicent Baydal, disponible a https://www.youtube.com/watch?v=SS9hY-osAcw). Però reconèixer els nostres orígens no és negar l’evolució del poble valencià i la nostra identitat pròpia. A vore si comencem a entendre matisos. I així podríem seguir hores i hores, cosa que estan fent els mitjans de comunicació. Sols espere que aquest boom no deixe de costat tot el que no té que vore directament amb ell, però que seguix sent problema de tots. |
Archivos
Mayo 2020
|