Imagina que eres un xiquet menudet, que apareix a una cova desconeguda d’un lloc de dimensions desbordants. Un xiquet que es troba, i no recorda per què, junt a una “bèstia” sublim, ferida, d’una espècie de la que havia escoltat parlar. Un animal mitològic, podríem dir, que mai havies vist encara, ni pensaves que arribaries a vore. I, tot i la seua temible aparença, et commou. Decideixes ajudar-lo, per tal que puga sobreviure i, potser, puga convertir-se en el teu aliat per a eixir d’allí. Així comença The Last Guardian, de Fumito Ueda. Els qui coneixeu aquest director sabeu que les seues creacions desprenen una creativitat i personalitat molt allunyada del que correntment es veu al mercat dels videojocs. Partidari del silenci i l’enfrontament de l’èsser humà cap allò sublim, les seues propostes impregnen al jugador d’una sensació de difícil domini de les situacions i un conseqüent dramatisme. No importa que tingues uns controls a utilitzar i un mecanisme concret de joc. Tant fa si intueixes el que cal fer. Hauràs de provar i insistir, pacientment, fins anar superant puzles i plataformes i anar avançant cap al propòsit que tu, com a protagonista de la història, has d’aconseguir. En aquest cas, com a ICO, es tracta d’escapar d’un entorn de torres i ruïnes que posa en perill la teua vida, al que no recordes com has arribat i en el que et trobes sol, allunyat de tots els teus. No descobrim en cap moment del viatge el nom del protagonista. No cal. Perquè, en realitat, no és ningú i som tots. Qualsevol que el jugue passa a ser ell. Com un avatar. Sí que descobrim, no obstant, el nom del nostre acompanyant: Trico. Ell és realment la nostra única esperança, el real protagonista de la història. Qui ens pot ajudar a eixir d’allí en vida i, qui sap, potser ell també puga vindre amb nosaltres més enllà d'El Niu. Perquè, com descobrim poc de temps després de començar la història, ell no és l’únic de la seua espècie; més bé sembla que és allí on viuen aquests animals, i no tots són tant amigables com el nostre company. No vull fer spoilers, més encara tenint en compte que la trama realment profunda no es descobrix fins a pràcticament el final del joc, pel que no seria just per als qui el tenen pendent. Sols diré que els anys invertits en la creació d’aquesta obra han estat molt ben invertits i que el disseny tant mimat, vívid i curat de Trico, és exquisit: des de la seua aparença, realment mitològica però nova culturalment, basada en milers d’espècies de les quals s’ha agafat des de trets fisiognòmics; passant pels sons que emet i una mobilitat extraordinàriament creïble; fins a la seua expressivitat. Una mirada quasi de cadellet en certs moments amb la qual és impossible no acabar empatitzant, però provinent d’uns ulls intensament obscurs i misteriosos. Un tamany esglaiador junt a una elegància felina, i un comportament, durant les primeres hores de joc, imprevisible. Fins que vas entenent el que ocorre. Però la bellesa no sols de la “bèstia”, sino de l’entorn, fan que t’enamores del joc i que vulgues disfrutar-lo, sense importar que els controls donen fàstic en certs moments (he de dir que en el meu cas, degut a que no sóc massa hàbil jugant, en molts...). Una estructura arquitectònica de marcada verticalitat, vertiginosa, per la qual has d’anar pujant fins arribar a la plataforma més alta, la que ens pot permetre escapar. Interiors claustrofòbics i foscos, en ruïnes. Zones amb aigües profundes en les que submergir-se. Tot açò alternat amb lluminosos boscos, les fulles dels quals s’escolta com són mogudes per l’aire mentre les aus canten. Sorolls ambientals subtils, quasi silenciosos, interromputs sols pels rugits del nostre amic de quatre potes o per la veu del narrador. Fent presència la bonica banda sonora als moments importants i èpics i les escenes d’acció (lluites contra armadures de soldat que cobren vida, en els que la posició defensiva serà més important que la d’atac, i en les quals també serà necessari cooperar amb Trico). A mesura que el vincle afectiu entre el nostre avatar i ell va fent-se més intens, també creix el teu afecte per Trico. Desitjaries, inclús, que no es tractara d’una intel·ligència artificial. En realitat, et fa sentir que no ho és, que va més enllà de la ficció. I els creadors basen en aquest sentiment que desitjaven despertar en el jugador tot el que ocorre, centrant en raons afectivo-emocionals la importància de finalitzar el viatge, de saber si aconseguireu eixir d’allí i si els dos estareu bé. Acariciar-lo a través del teu avatar; sofrir quan ell sofrix i sentir-te impotent quan, adonant-te que sols eres una personeta de cos menut, no pots ajudar-lo tant com ell t’ajuda a tu. Els controls es centren molt en la interacció amb l’entorn, però sobretot, amb Trico. No sols pots acariciar-lo, també has agafar-te d’ell, trepar-li i donar-li ordres per tal que realitze determinades accions que ajuden a, de manera cooperativa, superar les successives zones per les que passeu. Però no es tracta d’ordres simples de clicar el botó i que, com si sacsares una vara màgica, l’acció ordenada es complete; no; es tracta d’una interacció més complexa, més viva i imperfecta, en la qual haurem d’exercitar la paciència i el tacte, per tal de no confondre a Trico i que acabe fent el que no volíem. Haurem de rectificar, trobar-li el punt, deixar-li temps per a reaccionar. I acceptar que no sempre les coses eixiran com voldríem. Una jugabilitat, per tant, molt peculiar i molt diferenciada de l’entès com a lúdic a un videojoc. La impotència que en molts moments del joc et fan sentir les circumstàncies que experimentes, és aclaparadora. A més, els moviments desmanotats del xiquet, que el fan difícil de controlar, i el complicat control de la càmera, reforcen aquest sentiment. Tots els que hem jugat aquest joc hem criticat els controls, però més que un defecte de jugabilitat, potser es tracte d’una estratègia més de Fumito per tal de reforçar aquest sentiment de poc control de la situació, amb necessaris silencis i pauses per tal de pensar i reflexionar què s’ha de fer i de quina manera. De fet, aquests “defectes” també estan presents a les seues obres anteriors, havent tingut de segur temps de millorar-los i en canvi, sembla haver-los incrementat. En fi, una joia de videojoc que no centra el sentit de l’aventura en allò superficial i controlable des d’un punt de vista mecanitzat, sino més bé tot el contrari. La paciència, el silenci, la bellesa... la frustració d’allò sublim que escapa al nostre control, l’enteniment de que no tot gira entorn a nosaltres i que no tot es pot predir ni jutjar. I sobretot, valors com el treball en equip, l’empatia, l’estima pels altres i especialment pels animals, és el que caracteritza The Last Guardian. Una experiència realment intensa per a qualsevol que tinga un cor bategant. I per tal que pugeu tastar-lo almenys durant uns minuts, deixe al peu d’aquest post l’enllaç a l’inici del joc, jugat pel youtuber gamer espanyol RicharBetaCode (1). Al seu canal podeu trobar el joc sencer, partit en diversos vídeos. 1. RicharBetaCode. «The Last Guardian | En Español | Capitulo 1 "Un nuevo amigo"», en Youtube. Recuperat de https://www.youtube.com/watch?v=w63rGAJ5eOk&t=3s
0 Comentarios
|
Archivos
Mayo 2020
|