“No deixes de somriure”. Algo així versa l’eslògan d'on treballava Arthur Fleck, més aviat Joker. Paradoxalment, és quan Arthur modifica aquest escrit per un “no somrigues”, quan comença a dixar llibertat completa a la seua rialla, al seu humor; un humor que abans no acceptava ni ell mateix i que ara, que reinterpreta la seua vida i el seu paper al món, sent que pot sostindre’s, això sí, entre els llindars del macabre i l’acidesa.
He de fer un incís en algo que per a mi és molt cridaner, i al que tornaré als últims paràgrafs: setmana rere setmana, s’estrenen pel·lícules on l’acció, la violència i la mort es normalitzen i són el centre de la major part del metratge; pel·lícules que la crítica accepta tal i com són, qualificant-les amb notes diverses, perquè pertanyen al gènere d'acció i per tant, ja estan catalogades al sistema, formen part d'ell. En canvi, a aquesta obra, la crítica nord-americana la titlla de perillosa i d’incentivar a la violència, i ha fet caure en picat la seua nota, tot i la merescuda alta qualificació rebuda a Venècia. Per què? En primer lloc, perquè al monopoli Disney i els crítics comprats per la companyia (ho sent, però a aquest escrit no vaig a tindre pèls a la llengua) no els agrada dixar brillar obres que no pertanyen a la casa i que no empren les seues fórmules cinematogràfiques; i segon, perquè qüestiona el funcionament de la societat, principalment, la imperant exigència de mostrar sempre el nostre millor i més normatiu rostre, deixant sota terra sempre que siga necessari, els sentiments negatius, el considerat poc atractiu i que puga alterar el fals equlibri de què tot va bé, sempre i a tot lloc. Malgrat els efectes negatius que aquesta actitud pot arribar a tindre per a l'individu. Algo que, a l’actual context, les xarxes socials i els rituals als que la tecnologia i el creixent capitalisme han donat lloc, han accentuat, i amb el que pel·lícules tan incòmodes com aquesta ens enfronta. És aquest fet, i no altre, el que la fa perillosa. Però també més brillant, culta, crítica i sobretot, necessària a la filmografia de la gran pantalla. Arthur ens mostra, a la seua metamorfosi cap al Joker, les greus conseqüències que pot arribar a tindre no superar traumes, ni rebre ajuda per a fer-ho. A cada riure seu s’entreveu un desig intens de plorar, tan extrem que sols una aguda i estrident rialla pot ofegar. Una sensació que encogeix i a la vegada crea una empatia amb l’espectador no vista fins ara a grans produccions. Empatia que va desapareixent i sent substituïda per una frustració major, ara no sols pel context, sinó també pel dur creixement del personatge. Tot ell es torna una poètica i dolenta paradoxa entre el que volia ser i el que arriba a ser; immers en un conjunt de successos, vivències i també carències, que l’acaben convertint en l’icon antàgonic del que desitjava; pur símbol del caos i la destrucció; materialització del dolor i la incomprensió. La marginalització dels malalts mentals; la importància de la educació emocional; la exigència patriarcal de ser home triomfador o no ser home; la excessiva importància de les aparences i la normalització social; el poder excessiu dels mitjans de comunicació i el fet de què tot val per a continuar amb l’espectacle, com diria el filòsof Guy Debord (1967); la importància de la empatia i les ferides que crea (tan físiques com psicològiques) quan no hi és; la influència que arriba a tindre en nosaltres el context, sent més determinant que la pròpia genètica; l’error que es comet quan culpem a algú de tots els nostres mals o, per contra, quan el divinitzem com si fora algo més que un èsser humà... Són algunes de les qüestions que tracta aquest film, sense necessitat de posar-se cap medalla, ni de clamar-ho mediàticament, com sí han necessitat produccions dels últims anys, curiosament i entre altres, al camp dels superherois. Es dixen vore per sí mateixos, cadascun d’ells, entre la subtilesa d’un guió d’història sincera i els missatges connotats que dels fets anem rebent. Cada vegada sent més que el políticament correcte està buit. Que al seu darrer sols estan els magnànims que tracten de triomfar, de crear productes que permeten arribar a tots els públics i amb això, recaptar més fons. Una màscara menys boja que la que el Joker es pinta al rostre (o potser no, tenint en compte que les decisions de grans corporacions i estats ens estan duent al suïcidi mediambiental...), però també més hipòcrita. Una disfressa, en fi, de semblant bonic i agradable, però sense cap continuïtat una vegada els focus mediàtics es centren a altra lluita, sempre guiant-se per tàctiques que no podem arribar a percebre per complet. Perquè cap superheroi, per bo que se'l vulga considerar, dixa de matar els seus enemics pel fet què no es visualitze la sang que d’ells emana en acabar la lluita. Ni cap personatge femení es convertix en feminista pel simple fet de ser dona. I un llarg etcètera amb el què intenten persuadir-nos, no sols a la pantalla, sinó també fora d’ella. Les forces armades, certs partits polítics... en serien bons exemples. Cadascú que traga les seues pròpies i més detallades observacions. No obstant, i reprenent la pel·lícula, qui entre a la sala esperant passar dos hores entretingudes amb goig, millor que se’n isca al minut zero. Perquè les sensacions que aquesta obra et fan sentir, són de tot menys plaenteres. I així i tot, la bellesa dels plans, de l’ús del maquillatge facial, de la música; i sobretot, la interpretació facial i corporal de Joaquin Phoenix; no deixarà a cap dels teus porus, ni cap racó de la teua ment, indiferent.
0 Comentarios
|
Archivos
Mayo 2020
|