I ací em trobe, davant la distant a la vegada que íntima pantalla. I entre línies d’estudi el meu cap va i ve, de l’abstracció al somni del pragmatisme. A mode de vaixell que avança cap una ruta promesa, però sense un mapa certer. I es pregunta una vegada més si actua realment segons el que defèn, i si la meta llunyana no li deixa disfrutar del camí. O si més bé, està disfrutant el “seu” camí, però que la boira el torba a certs moments, desorientant-lo més del necessari.
Diuen que no té sentit aferrar-se al present, perquè cada segon el trenca i el sobrepassa i el que consideràvem futur es convertix en present i més aviat en passat. Però no és a la vegada, una idea sense sentit i potser també egocèntrica, voler passar de puntetes per eixe present-passat per centrar-se en descobrir el que hi ha més enllà? No serà més bé una excusa per sobreprotegir-se de la por que dona enfrontar-se a la vida tal i com és, nua i pobra i visible als ulls a cada dia que passa, i tant necessitada de gent que ho done tot per ella? Perquè, vaixell, tu pots parar-te al punt que et desitges del viatge; però el món no, i potser, quan arribes al port, te’n adones que t’has deixat massa parades per arribar a una meta que, després de tot, no esborra la boira que et rodeja. A vore què em canta aquesta nit Sigur Rós, que de segur alguna cosa m’esclarix sobre l’existència.
0 Comentarios
|
Archivos
Mayo 2020
|