M’agradaria que tot aquell que qüestiona la importància d’esterilitzar els animals, haguera d’observar, almenys durant uns minuts, els ulls verds i tristos d’un gat greument malalt; un d’aquests típicament marginats de pelatge negre, que no coneix gran cosa a banda d’uns quants carrers i la compassió d’algun veí.
M'agradaria, també, que haguera d’escoltar els seus miols de desesperació demanant, implorant ajuda, i que desitgés poder explicar-li que no es pot fer més per ell, que no hi ha lloc per a ell a una societat on impera l’animalet ben boniquet, sa i de raça; un món amb refugis i acollides on no pot fer-se-li lloc, perquè ja els ocupen massa gats del seu semblant que rarament seran adoptats. Que no és just haver nascut per a patir tant, però que l’instint de procrear de l’espècie ho ha fet inevitable; que l’amo d’algú dels seus ascendents va decidir abandonar-los a la seua sort, descartant l’altra opció, la de “fer-los mariners” (perquè les altres solucions eren massa cares i innecessàries i per tant, ni tant sols plantejades). Que ho sents, però que ja és massa tard per a que aspire a millor vida. Que s’ha acabat ja, per a ell. Tot el res que tenia. ... Si els que estan per vindre saberen el que els espera.
0 Comentarios
Ahir, seguint un debat a un grup de gent de Sueca al Facebook sobre els refugiats que arribaran en l’Aquarius, vaig decidir participar amb un comentari per tal de fer reflexionar els qui argumenten que no té massa sentit, això de dur-los fins a nosaltres. Dita reflexió, per a la meua sorpresa, va agradar tant als que estan a favor, com a alguns dels que no ho estan tant. Desconec si realment ha fet a algú canviar d’idea, però vegent l’èxit, vos la deixe ací escrita a mode de breu entrada de blog, per tal de poder compartir-la amb tots vosaltres:
Imaginem que som lletres de l’abecedari. Nosaltres som A (les persones de la nostra terreta amb molts recursos), B (el gros de población de la nostra terreta, quasi a dos veles) i C (els qui malviuen al carrer, a la nostra terreta). Ells, els que venen de ben lluny escapant d’una mort quasi segura, són Z. Z està a l’últim lloc, exclòs de tot i sense accés a res. C i B, per proximitat, poden tindre (o almenys, haurien de poder tindre) més ajuda per l’entorn en el que es troben. Z, en canvi, si es deixa on està, no pot rebre cap ajuda. Que B i C no estiguen rebent l’ajuda necessària, no significa que se li tinga que donar l’esquena a Z. Lo normal és que, si realment tots som iguals, se’ls considere com als C i se’ls done l’oportunitat de rebre ajudes que al seu país d’origen no podrien tindre accés. Crec que fins ahí tots podem estar més o menys d’acord. El problema ve en recordar, com ja he comentat, que el gros de la población som B: arribem a final de mes a mitges. És lògic així pensar que els B podrem acollir els Z? Utòpicament, vull pensar que sí; però jo mateix, per ara, sóc conscient que no vaig a poder ajudar-los directament. Al igual que, per ara, tampoc he pogut ajudar a cap C (llevat d’algun animalet… però això ja és altre tema, ací estem parlant d’èssers humans). Però no per això mai he pensat, que si no tinc recursos per a C, potser aquest no siga el seu lloc: que se’n vaja amb Z, lluny d’ací. És trist vore com les opinions sobre un tema tant humanitari es dispersen per comparar un Nosaltres amb un Ells, quan tots habitem el mateix planeta. Recordeu, que si per exemple els bancs cediren l’animalada de propietats que tenen després de deixar sense llar a moltíssims valencians, hi hauria lloc tant per als C com per als Z. B i C no tenen culpa de que Z necessite ajuda, però Z, i és el que més perill té que se’ns oblide perquè és el que més fácil s’oblida, tampoc té culpa de la situación de B i C. Per suposat, haver d’encarregar-se de tot un país seria per a bojos i no hi haurien suficients recursos per a tots. Però és un vaixell! Segons tot açó, la meua conclusió és que tancar-los les portes és considerar-los inferiors a nosaltres; que creguem que no tenen els drets que volem per als que habitem des de fa més temps per ací. I clar que els que estem per ací passant-ho mal hem de ser atesos també! I sobretot els que estan pitjor que nosaltres, que no tenen accés ni a aquest grup, ni a cap aparell electrònic, ni tant sols poden cobrir les seues necessitats primàries! Tots ens mereixem més oportunitats, més ajudes, cadascú en la mesura en què es trobe de malament. Així com cadascú, segons les seues circumstàncies, sap si pot o no ajudar-los directament. Però deixar-los fora directament, sabent que sempre hi haurà algú amb els recursos per a oferir-los una mà, és reduir un problema que afecta a molts en base a la situació d’u mateix i/o del seu entorn pròxim. |
Archivos
Mayo 2020
|