M’agradaria que tot aquell que qüestiona la importància d’esterilitzar els animals, haguera d’observar, almenys durant uns minuts, els ulls verds i tristos d’un gat greument malalt; un d’aquests típicament marginats de pelatge negre, que no coneix gran cosa a banda d’uns quants carrers i la compassió d’algun veí.
M'agradaria, també, que haguera d’escoltar els seus miols de desesperació demanant, implorant ajuda, i que desitgés poder explicar-li que no es pot fer més per ell, que no hi ha lloc per a ell a una societat on impera l’animalet ben boniquet, sa i de raça; un món amb refugis i acollides on no pot fer-se-li lloc, perquè ja els ocupen massa gats del seu semblant que rarament seran adoptats. Que no és just haver nascut per a patir tant, però que l’instint de procrear de l’espècie ho ha fet inevitable; que l’amo d’algú dels seus ascendents va decidir abandonar-los a la seua sort, descartant l’altra opció, la de “fer-los mariners” (perquè les altres solucions eren massa cares i innecessàries i per tant, ni tant sols plantejades). Que ho sents, però que ja és massa tard per a que aspire a millor vida. Que s’ha acabat ja, per a ell. Tot el res que tenia. ... Si els que estan per vindre saberen el que els espera.
0 Comentarios
Deja una respuesta. |
Archivos
Mayo 2020
|