Feia temps que no escrivia prosa. Des de prou abans de la crisi sanitària. I he tingut molt de temps, aquests dies. Però el murmuri interior que aquesta situació em genera m’ha fet inclinar-me cap a la poesia, sent com és més amable, més oberta.
De vegades ens obsessionem per voler definir completament coses que se’ns escapen, que no quadren. Almenys a mi em passa sovint. I intente atrapar-les com si es tractaren d’un trencaclosques, al que done falsament per acabat. I tard o d’hora, me'n adone de les peces que no encaixen. I les intente reubicar, amb l'esperança de que, ara sí, tinc la solució. Una vegada rere altra. Un pas avant, per dos cap arrere. Sensacions que amb aquesta crisi estan creixent en l’interior de totes i tots, supose. I que, almenys a mi, em plantegen una dualitat que em partix completament en dos: la sensitiva somiadora i la implicada realista. Eixa, la primera, que s’interessa per aprendre a estimar-se una mateixa; a escoltar-se i respectar els propis desitjos i projectes. A l’important d’entendre’s i acceptar-se introspectivament per poder créixer cap a fora, més sana i forta. I no tindre por de voler fer-ho. Aprendre a sentir que no és egoisme, això; sinó valoració de la pròpia essència. Qüestió de creure en ella i no deixar-la de costat, independentment de com d’imperfecta ens semblse. Però de sobte, la segona es posa a qüestionar els límits de la primera. Que el que sent en certs moments és millor ofegar-ho, perquè no cap per la porteta que se li havia obert. I que de què serveix somiar desperta i omplir la seua ment d’idees individuals, si el que necessita un món amb tantes, tantíssimes injustícies i carències; és saber donar-se a l’acció col·lectiva, esforçar-se per canviar i millorar el que es puga. Tot i que semble insignificant i done més disgustos que satisfaccions. I entenc que existeix una balança entre aquestes dos meitats. Que tot és trobar el punt exacte, diferent per a cadascú i durant cada moment vital. Sense per això deixar de costat la voluntat de millorar, de no véncer-se per la comoditat. Però què fàcil s'oblida. Moments en què grinyola tot moviment, siga cap un o altre sentit. Fins tornar-se una més insegura del que ja s'era. Fer-se menudeta, estàtica. No voler moure ni un dit, no siga cosa que es desviara encara més del que ja puga estar-ho. En canvi, per a altres, sembla tan fàcil... Conec a persones a les que admire, perquè són capaces d’entregar-se per complet a una causa en la que creuen fermament; sense plantar-se mai, independentment del cost personal. I d’altres a les que també adore, que treballen amb constància pel que han escollit que les definisca, acceptant límits que les pogueren ferir, respectant-se. O les belles huracanades, amb prioritats que van i vénen, i que deixen en tot el que decideixen dur a terme una frescor sincera a la vegada que passional. Supose que, quan es tracta dels altres, sols tenim accés a les línies generals que ens deixen percebre. En no llegir entre línies, tot sembla més fàcil i coherent. Més autèntic. Podem inclús envejar-les, per sentir que voldríem trobar-nos on estan elles. Però a l’hora de la veritat, si ho intentem, no encaixem. Perquè no importa on estiga la resta si no ens trobem primer nosaltres; o no ens retrobem les vegades que siga necessari fins conciliar el que volem, el que necessitem i el que tenim. Siga el motiu, potser, que no tenim dret a jutjar o comparar, almenys sense emprar l'empatia. Totes eixes persones, independentment de les línies que ens deixen llegir, han de tindre també dubtes; mals moments. Penediments, desenganys. Perquè en el fons, tot i la diversitat del que vivim i sentim, no som tan diferents. Com ja d’altra manera deia a l’últim poema escrit, Setmana 7. Aquesta vegada vull acabar amb més plantejaments que conclusions. Veig que és més sincer arriscar en preguntes que no forçar respostes. Acceptar el desconeixement com algo ineludible amb el que dialogar, si realment ens importa nodrir-nos de la vida. Així que vos deixe algunes qüestions que em venen marejant des d’abans que tot açò començara, però que amb tot açò, estan encara més presents. I que potser siga bo compartir amb vosaltres, si és que algú em segueix llegint. Independentment de com de bé o mal estiga gestionant la crisi sanitària l’actual govern, i si d’estar altres estaria pitjor o millor... Necessitem realment una política estructurada per partits, quan són els especialistes de cada àmbit i els membres dels sindicats, les organitzacions sense ànim de lucre... els qui assessoren, coneixen de prop i entenen el que cal fer i millorar? El panorama que trobàvem normal es torna més conscientment insostenible. Significa açò un canvi de rumb que ens ofereix més oportunitats per a reestructurar el sistema? O per contra, aquesta caiguda econòmica, sanitària, social i cultural va a lligar-nos més al que hauríem de canviar, per la indefensió que ens fa sentir i la quantitat de restriccions que ens estem habituant a seguir? És tot coincidència? Conseqüència de nosaltres, o d’interessos de tercers que mai arribarem a conèixer? I enllaçant amb la dualitat de la que parlava: on comença i acaba la responsabilitat individual per col·laborar en les solucions i les millores, més enllà de quedar-nos en casa i fer el que per sentit comú se’ns demana? No vull rebre respostes, almenys no tancades. S’han acabat els punts i finals.
0 Comentarios
Deja una respuesta. |
Archivos
Mayo 2020
|