Des que vaig llegir el titular sobre el valencià que ha tret la nota més alta d’Espanya a les PAU de 2019, no deixe de pensar en l’orgull que suposa que vaja a estudiar dramatúrgia. Però el que m’ha dut a haver de fer un parèntesi en l’estudi d’opositora és altre titular, la subjectivitat del qual dixa entreveure l’opinió utilitarista i de menyspreu cap a les branques artístiques d’aquest país: “Saca la màxima nota en Selectividad y no irá a la universidad: un joven de Torrevieja ha obtenido un 14 sobre 14 en la EBAU pero quiere ser dramaturgo”.
Com si fos obligatori donar-ho tot i esforçar-se en aprendre sols en el cas de voler ser metge o enginyer; com si no importara el camí i sols la meta. Com si la intel·ligència musical o espacial o intrapersonal foren incompatibles amb la lingüística o la matemàtica, o qualsevol de les altres que tan encertadament va definir Howard Gardner. Molts dels meus amics i amigues; coneguts i conegudes; i jo mateix, vam viure també al seu moment aquests tòxics prejudicis. Orientadors i tutors que semblen voler “reconduir-te pel bon camí”, perquè, xiqueta, veient el teu expedient concloc que “tu vals per a més”. Perquè la qüestió d’aquest titular no és que vaja o no a la universitat, siguem sincers. Als de Belles Arts, tant llicenciats com graduats, ens han jutjat igual. I després, cada vegada que algo t’ix malament o que no tingues clar per on continuar, recordes aquelles veus i et preguntes si realment has escollit bé o si tenien raó i tot ha sigut un error. Com una maledicció que et perseguix i que col·labora a que faces tremolar una i altra vegada la teua posició, les teues idees i projectes. Per suposat que algo de raó teníeu: no hi ha cosa més difícil que voler ser artista (almenys, en Espanya). Ningú pot viure en base a quedar finalista a algun concurs o a dur endavant un projecte per al que no s’han trobat patrocinadors; o de vendre alguna obra puntualment, o de col·laborar a algun espectacle. Però el problema no és la nostra elecció, sinó l’estigma que la concepció social crea sobre l’artista. No som nosaltres, sinó vosaltres. O potser siga un poc culpa de tots, per a ser més justos. Des del 2018, amb el nou Estatut d’Artista, la cosa s’ha equilibrat més. Però encara queda molt de camí per davant. I direu, "bé, és que qui estudia Belles Arts la majoria de vegades ha de tenir clar que ha de dedicar-se a l’educació artística". I el meu camí ho podria confirmar. Però jo no ho admetré mai. Primer, perquè generalitzar sempre és un error. I segon, perquè si parlem de mi en concret, en realitat no he estudiat mai Belles Arts perquè volguera ser artista, sinó perquè era el que realment m’il·lusionava i disfrutava aprenent. Altres opcions eren Filosofia, Història de l’art, Psicologia, Sociologia, Periodisme... Totes elles m’atreien i em seguixen atreient i podia escollir qualsevol d'elles. Però crec que l'opció escollida m'ha permés adquirir la concepció flexible, crítica i reflexiva que tinc a dia de hui de mi mateix i del que em rodeja. Ventaja d’una carrera de continguts transversals, creatius i que no alimenten la competivitat. Belles Arts, malgrat el que molts diguen, et nodrix com a persona. No obstant, estudiar una carrera sense previsió clara de futur, et fa sentir una inseguretat major a cada nou any de carrera, en el que la indefinició sentia (parle de la meua experiència personal) que em perjudicava i que augmentava el volum d’aquelles veus del passat que he comentat. Tenia por (i la seguisc tenint) de quedar-me amb una mà davant i altra darrere, havent pogut estudiar sols gràcies a les beques a les que tenia dret i amb dificultats anímiques i familiars per saber compaginar treball amb estudis. Però un dia, un molt bon professor em proposa donar unes classes a una xiqueta; i es va encendre una llum esclaridora de quina podria ser l’aplicació laboral que podria donar-li al que havia anat aprenent. Que també m’agradava molt com fa sentir això de compartir el que saps amb altres, i vore com van creixent i aportant coses que tu ni t’havies plantejat. Enorgullir-te dels pupils que acaben superant el mestre, però també de tots els que aprenen, per poquet que siga, algo de tu o d’ells mateix mentre tu estàs a prop. Ara bé, l’estigma també ens perseguix com a docents. Assignatures les nostres considerades com innecessàries o secundàries, on el dibuix tècnic rep la millor reputació del nostre Departament. O almenys això em demostra el fet de què, a la prova pràctica del procés d’oposicions de 2019 per al professorat d'Educació Secundària, en la branca de Dibuix, segons les bases, dels quatre exercicis a resoldre (entre els quals es farà mitja), un siga artístic i els altres tres, de tècnic. Tant de bo es tracte d’un error interpretatiu i que quan el dia de l’examen, per al que ja queda poc, arribe, la mitja siga més equitativa. En cas de ser correcte, els coneixements adquirits a carreres com arquitectura o enginyeria, s’avantposen als coneixements que millorment podem aportar els qui venim d’àmbit artístic. I tornen a fer-nos dubtar del camí escollit; de que, total, per acabar sent professor, hauria valgut la pena estudiar altra cosa. Ahir de nit ho pensava i m’ho creia, i m’enfonsava en un pou en el que ni jo ni els meus companys mereixem perdre’ns. Hui, enmig de la claredat del dia, defenc que no, que de nou és el sistema el que està equivocat. I que si hem de dedicar anys extra a preparar-nos en l’àmbit tècnic per poder exercir, ho farem, orgullosos de que els coneixements artístics que posseïm ens fan més valuosos del que molts pensen i que arribat el dia, ho podrem demostrar. Conec companys i companyes que s’han tirat enrere per no considerar-se a l’altura, per tenir-li por a l’àmbit tècnic. Però molts d’ells són molt vàlids i estan més preparats del que pensen per a exercir com a docents en l'educació obligatòria. Segurament més que jo, que amb la meua poca veu, ben difícil és fer-me sentir i escoltar en mitat d'una classe de secundària. I si som realistes, el dibuix tècnic es basa tot en enunciats que cal aprendre i processos de representació d’objectes i espais més o menys abstractes que cal saber aplicar. Pot costar més o menys memoritzar-los i entendre’ls; però podem, clar que podem, en major o menor termini de temps, segons les circumstàncies de cadascú. El mite de que l’assignatura de Plàstica (en realitat, dita correctament, Educació Plàstica, Visual i Audiovisual al nivell d’ESO; veritat que sembla prou completa?) o el Batxiller Artístic sols són interessants per als que no destaquen a cap altra assignatura va caient-se poc a poc, amb trajectòries tan brillants com la d’aquest estudiant que, d’entre totes les portes que ha obert, ha escollit la d’art dramàtic. Gràcies, Carlos Rodríguez, per contribuir a demostrar que molts s’equivoquen. Gràcies per fer-me seguir creient en que voler dedicar-se a l’art, siga de la forma que siga, no és un error. I una última reflexió: potser eixe estigma és precisament el que ens fa més lliures i necessaris. Perquè quan no estàs al centre de tot, és quan més pots fer sense ser constantment guiat, pressionat, encasellat... En eixe cas, bendita maledicció, estar a la perifèria del sistema.
0 Comentarios
Deja una respuesta. |
Archivos
Mayo 2020
|