Bandera com a símbol central; somriure conqueridor; físic fort; carisma mediàtic; apel·lació a la protecció de la nació, unida principalment al sentit militar. Una protecció que en apartar el vel que la cobrix i conèixer-la a fons, es desvetlla com recelosa i controladora; ofegant a qualsevol que no li bese els peus i recolze el seu sentit del bé i el mal amb submissió. Perquè ell és el més gran, el més poderós, i ningú està a la seua altura. L’únic emancipat, inqüestionable.
Heu pensat en algú del món real? Doncs no, em referia a Patriota, un personatge de The Boys, sèrie d’Amazon Prime Video que convertix la comuna història dels superherois vista en pantalla (la dels còmics és molt més diversa i interessant; de fet, aquesta història també prové d’una sèrie de còmics), en un drama sobre la corrupció del poder, la impunitat que envolta als qui el controlen, la confrontació de l’aparença front a la veritat... Però sobretot, el perillós concepte de patriotisme, que com bona espasa de doble tall, pot unir, però també confrontar amb qualsevol que no pertany a dita pàtria o no compartix eixa noció de pàtria. La irracionalitat i el fanatisme buit que pot envoltar-lo; l'esperit acrític que pot crear. Qüestions molt interessants i palpables, a llocs com Espanya, durant aquests dies. I aquest fil de coincidències m'ha animat, per una banda, a seguir vegent la sèrie; per altra, a escriure sobre ella, compartint les meues reflexions amb qui les vulga llegir. A l’anterior entrada, en relació a Joker, ja vaig nomenar el fet que una persona amb superpoders, per molt heroïna que siga, si lluita contra algú, el pot matar. Doncs aquest nexe és perfecte per a començar un anàlisi reflexiu sobre aquesta sèrie, que realment recomane a qualsevol amb ganes d’una dosi palpable de retòrica sobre el món real a través d’una ficció sense tabús ni por a mostrar la banda més orgànica de la nostra humanitat (és a dir, que al cap i a la fi, a banda de ment i ànima, tenim un cos fràgil que sagna). Els primers minuts del primer capítol són els de major confrontació i duresa. Com pot canviar la teua vida en unes mil·lèsimes de segon, en convertir-se l’èsser que més estimes en restes de carn i ossos. Com seguir sostenint unes mans el cos de les quals ja no exisitix. Dos setmanes vaig tardar en reprendre la sèrie, no és broma. Em semblava de tan mal gust eixa escena, tan dolenta i incòmoda, que no volia saber-ne més. Però a mesura que la repensava, me’n adonava que en realitat, passen casos així sovint, en cada racó del món. Que no estiga en mitat dels conflictes armats a Orient Mitjà, per exemple, no els fan menys reals. Les morts i els horrors que allí ocorren, són reals igualment. I moltes, moltíssimes persones, han de viure eixes circumstàncies en primera persona, sense possibilitat d’eludir-les. Accidents de trànsit, per exemple; catàstrofes mediambientals. Té sentit repudiar una ficció on ocorre algo desagradable? En aquest cas puc escollir, sí... però què voldrà contar una sèrie que mostra algo tan dur als pocs minuts de començar? Podrien haver-ho mostrat de moltes altres maneres més supèrflues i comunes, però, per què així? No arriba a ser gore, ni tampoc insensible o sensacionalista. Va més enllà. Toca l’ànima de l’espectador, en tant que els successos són tan repentins per a nosaltres com per al protagonista. Pastilla roja o blava?, cita un dels propis personatges, en parlar d’eixe succés amb ell, amb Hughie. I com que ha passat directament pels fets, i es sent al·ludit a obrir els ulls... escollix entrar en una versió menys futurista de la Matrix que tant ens va il·luminar a tots en el seu dia. Dixar d'adorar a Els Set, de comprar-se "merchandising" i vore la televisió, per a enfrontar-los i traure a la llum el que ha ocorregut realment. Ja mai tornarà a ser qui era. Però entre el blanc pur del que partia al negre en el que podria acabar, existixen molts tons grissos entre mig. Com no poder seguir endavant, sense buscar respostes. Com enfrontar-se a un culpable inaccessible i protegit, de prestigi indiscutible. Com no qüestionar un sistema basat en la màscara mediàtica. Eixe és realment l’inici d’una sèrie, de lluita secreta, identitats complexes i espionatge il·legal, contra els superherois més ben valorats d’Amèrica. Adorats com a déus, imperfectes com qualsevol altre èsser humà. I amb un ego realment perillós. Fins la segona part d’aquest anàlisi!
0 Comentarios
Deja una respuesta. |
Archivos
Mayo 2020
|