Contàvem la vida per quilòmetres,
amb raons cobertes de petroli que fugien de la levitat. Però s’ha tornat nítid cada mil·límetre d’on sobre sempre han passat els nostres peus. Senzilleses vetllades per la indiferència de la fugacitat, que mai no havíem reconegut com a essència. Sent que puc tocar les estreles amb la punta dels dits, malgrat la distància. Pausa d’agredolça sinceritat. De més preguntes i incertes respostes. Se’n adoneu que no necessitem anar a la lluna per vore els dofins ballar en llibertat? Silenci. Escoltem el cant de Gea. Preparem-nos per als cors.
0 Comentarios
Puja la pluja al sostre de les pupil·les,
fins fer tremolar les teules i vessar els llindars del que créiem inamovible. Llums que s’apaguen en silenci. Fi d’històries sense el merescut adéu. I amb els llavis mullats de negre, fem sortir els coloms de palmes. Esperant fugir amb ells de la nostra hipocresia. O potser, donar-li més ànim d’existir. Es clivellen els murs de tanta càrrega, per tant carregar-nos. Tants fonaments que refer... No sembla un bon moment per a morir. No em congeles els somnis,
ja no els necessite. Em basta amb reconèixer-me cada dia, obrir els ulls i pensar que encara seguisc tenint oportunitats de no deixar-me trencar pel rellotge, el rancor, el remordiment. I jugar a no ser ningú. Plantar noves llavors que desperten amb dolçor la consciència. I esperar que la terra ens perdone. Subtil ombra,
invisible fins ara. Potser et pensava meua i sembla que el teu contorn és de plomes i que les verticals que et rodegen es troben amb les meues línies. Isc a la finesta i em seguixes, perquè saps que el teixit d’aquest miratge es massa fràgil com per a fer-te front. Les aranyes del núvol ni haurien imaginat que la seua xarxa pogués travessar els llindars de la matèria fins confondre’ns en pantalles. |
Archivos |